Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort

Si el fideïcomís faculta només per a vendre, s’entén que faculta també per a fer altres actes de disposició a títol onerós. La facultat de disposar a títol gratuït, que s’ha d’establir de manera expressa, s’entén atribuïda per fer-ho només per actes entre vius i comprèn també la de disposar a títol onerós.

El fideïcomís subsisteix, en virtut de subrogació real, sobre els béns o els diners que reemplacin els béns fideïcomesos a conseqüència de l’exercici de les facultats dispositives del fiduciari.

El llegat a favor de persona no nascuda ni concebuda al temps de morir el causant és eficaç si arriba a néixer. També ho és el disposat a favor d’un legatari determinable posteriorment.

El causant pot ordenar llegats a favor de persones que el gravat amb el llegat, o un tercer, elegeixin en escriptura pública i dins un any a comptar des de l’acceptació del gravat. El causant pot deixar a l’arbitri del gravat amb el llegat o d’un tercer la determinació de les parts dels col·legataris.

L’hereu afavorit amb un llegat l’adquireix a títol de legatari i no d’hereu.

Els cohereus afavorits amb un llegat l’adquireixen a títol de legataris i no d’hereus, llevat que els cohereus facin la partició de l’herència de comú acord i per unanimitat prescindeixin de l’atribució dels prellegats.

El causant pot substituir el legatari amb substitució vulgar.

La delació del llegat a favor del substitut vulgar es produeix quan s’ha frustrat la crida a favor del substituït. Això no obstant, si el substitut vulgar mor abans que es frustri la crida al substituït, l’esmentat substitut vulgar transmet la seva posició jurídica als seus successors.

L’objecte del llegat ha de ser determinat o determinable en el moment del seu compliment per mitjà de fets o circumstàncies que resultin de la mateixa disposició.

Si l’objecte del llegat són coses futures, s’entén que són llegades per al cas que existeixin en el moment que s’ha de complir el llegat.

El causant pot encomanar a l’arbitri d’equitat d’un tercer la determinació del llegat i de la seva subsistència, sempre que el causant expressi la finalitat del llegat.

Els llegats poden ser ordenats amb eficàcia real o amb eficàcia obligacional.

El llegat té eficàcia real quan el legatari adquireix béns o drets reals o de crèdit, determinats i propis del causant, que no s’extingeixin per la seva mort, i també quan el legatari adquireix un dret real que per raó del mateix llegat es constitueix sobre cosa pròpia del causant.

El llegat té eficàcia obligacional quan el causant imposa al gravat una prestació determinada de lliurar, fer o no fer a favor del legatari.

Els llegats es defereixen en el moment de la mort del causant.

Si s’ha ordenat sota condició suspensiva, la delació té lloc quan la condició es compleix.

En el llegat ordenat a favor de persona encara no concebuda en el moment de la mort del causant o quan la personalitat del legatari s’ha de determinar per un fet futur, la delació es produeix quan té lloc el naixement o el fet que determina la personalitat del legatari.

El llegat de cosa futura es defereix quan la cosa arriba efectivament a existir si això s’esdevé en el temps que raonablement es preveia o en el fixat pel causant. El legatari transmet als seus successors el seu dret al llegat, encara que mori amb anterioritat, sempre que hagi sobreviscut al testador.

La delació dels llegats és eficaç, amb independència que el gravat amb aquests accepti o repudiï el benefici patrimonial que li atribueix el causant.

En el llegat d’eficàcia real subjecte a condició suspensiva, els efectes de la delació es retrotrauen al moment de la mort del causant, però sense que el legatari pugui exigir els fruits o les rendes anteriors.

La mera delació comporta que, si el llegat té eficàcia real, el legatari adquireix la propietat de la cosa objecte del llegat i que, si té eficàcia obligacional, el legatari es converteix en creditor del gravat, llevat de renunciar-hi.

El legatari que accepta expressament o tàcitament el llegat consolida la seva adquisició, però si el repudia es considera com si no li hagués estat deferit.

L’acceptació parcial del llegat comporta la seva acceptació total.

L’acceptació i la repudiació dels llegats són irrevocables, però, si el mateix objecte del llegat es atribuït al repudiant per qualsevol altra disposició de darrera voluntat que ignorava, pot acceptar-la posteriorment.

El legatari afavorit amb dos llegats pot acceptar-ne un i repudiar l’altre, encara que estiguin ordenats en la mateixa clàusula.

Cada col·legatari pot acceptar o repudiar la seva part en el llegat, amb independència dels altres.

L’hereu afavorit amb un llegat pot acceptar l’herència i repudiar el llegat, i inversament.

Els interessats en la repudiació d’un llegat poden exercitar respecte al legatari el dret que els atribueix l’article 26. Transcorregut el termini s’entendrà que el legatari la repudia.

El llegat deferit i no repudiat es transmet als hereus del legatari.

Si hi ha una pluralitat d’hereus transmissaris, cadascun pot repudiar la part que li correspon.

El legatari gravat amb un subllegat solament ha de complir-lo quan percebi el seu.

Les despeses causades pel compliment del llegat són a càrrec del gravat. Les de formalització, si escau, són a càrrec del legatari.

La cosa llegada ha de lliurar-se al legatari en l’estat que es trobi en el moment de la mort del causant.

En els llegats amb eficàcia real, la pèrdua o el deteriorament de la cosa produïts abans del lliurament els pateix el legatari, excepte si el gravat ha incorregut en culpa o mora.

En els llegats genèrics i en els alternatius, el risc es transmet al legatari des del moment que se li notifica l’especificació i la posada a disposició. En els altres llegats obligacionals, el risc es transmet al legatari des que el gravat li comunica la seva predisposició al compliment.

En el llegat d’eficàcia real d’una cosa fructífera pròpia del causant, el legatari fa seus els fruits i els interessos a partir de la mort del causant.

Si la cosa és propietat del gravat o d’un tercer, o si el llegat és de quantitat, el legatari pot exigir els fruits i els interessos des que els reclama judicialment o extrajudicialment o des del dia que s’ha promès fer efectiu el llegat.

Si l’objecte del llegat és una cosa genèrica, el legatari pot exigir els fruits des de la seva especificació.

El llegat d’una finca s’estén a totes les seves construccions, encara que hagin estat fetes amb posterioritat a la seva ordenació. També s’estén als terrenys confrontants adquirits posteriorment si el causant els ha unit de fet a la finca i formen una sola unitat funcional o econòmica per signes externs.

El llegat d’un habitatge comprèn la roba, el mobiliari, inclòs el de procedència familiar, i els estris que constitueixen el seu parament en el moment de la mort del causant, però no comprèn títols valors, joies, objectes artístics o històrics rellevants ni altres béns que tinguin un valor extraordinari en relació amb el patrimoni relicte.

El legatari té acció contra el gravat i contra la persona facultada per a complir els llegats per a reclamar el lliurament o el compliment d’aquests.

En el llegat d’eficàcia real, el legatari té acció per a exigir el lliurament de la possessió de la cosa llegada, i fins i tot per a reivindicar-la contra qualsevol posseïdor.

El legatari no es pot fer auto-entrega de la cosa llegada sense consentiment del gravat o del facultat per al lliurament, a no ser que el causant ho hagi autoritzat o es tracti d’un usdefruit universal.

Si el llegat té eficàcia obligacional, el legatari no en pot exigir el compliment a l’hereu gravat mentre aquest no accepti l’herència.

El llegat de cosa determinada pròpia del gravat o d’un tercer, obliga al gravat a entregar-la o a adquirir-la per transmetre-la al legatari. Si no pot adquirir-la o se li exigeix una contraprestació desproporcionats, pot alliberar-se’n mitjançant el pagament del just valor de la cosa llegada.

Quan el causant o el gravat només tenen una part en la cosa objecte del llegat o un dret sobre aquesta mateixa cosa, el llegat és eficaç únicament respecte a aquesta part o aquest dret, llevat que resulti clara la voluntat de llegar la cosa enterament.

Si el llegat té per objecte tots els diners que el causant deixi en morir, inclou tant l’efectiu com els diners dipositats a la vista o a termini en entitats financeres. Si el llegat es circumscriu als diners que el causant tingui en una determinada entitat, s’entén igualment que inclou ambdues modalitats de dipòsit.

Si el llegat no es refereix específicament als diners sinó als actius dipositats en una determinada entitat, s’entén que inclou, a més dels dipòsits de diners, tots els actius financers immediatament liquidables que pertanyin al causant al moment d’obrir-se la successió, llevat de les accions que cotitzin en mercats secundaris oficials de valors.

Si la cosa llegada està gravada amb un dret real limitat, el legatari no pot demanar al gravat l’extinció del dret que grava el llegat.

Si el causant llega una cosa empenyorada o hipotecada, el pagament del deute garantit per la penyora o hipoteca és a càrrec de l’hereu, a no ser que el testador hagi disposat altra cosa.

La garantia constituïda per a satisfer o finançar el preu d’adquisició o millora de la cosa, i qualsevol altra càrrega, perpètua o temporal, que l’afecti, han de ser suportades pel legatari, a qui correspon el pagament de l’obligació assegurada, però les quantitats que s’acreditin fins a la mort del causant són a càrrec de l’herència.

El llegat d’un crèdit o d’alliberament d’un deute només és eficaç en la part del crèdit o del deute subsistent al temps de la mort del causant.

El llegat genèric de remissió de deutes només comprèn els deutes anteriors a la data del testament.

Si el causant, sense fer esment del deute, ordena un llegat a favor del seu creditor, es presumeix que el llegat no s’ha ordenat per tal de pagar el crèdit del legatari.

El llegat d’usdefruit universal té eficàcia real, s’estén a tots els béns relictes, sens perjudici de les llegítimes, i pot atribuir a l’usufructuari facultats dispositives sobre els béns usufructuats.

El causant pot rellevar l’usufructuari de l’obligació de fer inventari i de prestar caució.

El llegat de part alíquota té caràcter obligacional i dóna dret a l’atribució de béns hereditaris en la part que correspongui a la quota líquida fixada pel causant.

El legatari de part alíquota no respon de les obligacions i les càrregues hereditàries.

El llegat s’extingeix si el bé queda fora del comerç o es perd, o si la prestació esdevé impossible.

El canvi d’espècie o la transformació substancial del bé moble llegat que li faci perdre la forma o la denominació s’equipara a la pèrdua i extingeix el llegat.

Si el valor dels llegats excedeix allò que el gravat obté per causa de mort, aquest els pot reduir o suprimir, llevat que els compleixi íntegrament sabent que són excessius.

La reducció no afecta els llegats imputables a la llegítima en la part que cobreixen la del legatari que sigui legitimari.

L’hereu pot fer valer aquesta reducció encara que no hagi acceptat l’herència a benefici d’inventari.

La reducció dels llegats excessius es fa en proporció al seu valor, a no ser que el testador hagi establert un altre ordre.

Els legataris poden evitar la reducció abonant a l’hereu en diners el seu import.

El mode imposa a l’hereu i al legatari una càrrega, destinació o limitació, que no atribueix altres drets que el de demanar-ne el compliment, sense que redundi en profit directe de qui pot demanar-lo.

Si el causant atribueix qualsevol dret diferent a favor d’una persona o persones determinades, s’entén que ha disposat un llegat i no pas un mode, encara que el causant es valgui d’aquesta expressió.

En cas de dubte sobre si el testador ha imposat una condició o un mode, o una simple recomanació, es dóna preferència respectivament, al mode o a la recomanació.

Les prohibicions o limitacions de disposar tan sols són eficaces si són temporals. No poden excedir de la vida d’una persona física o de trenta anys. Si no s’ha fixat un termini, s’entén que duren tota la vida del gravat.

L’afectat per la prohibició pot sol·licitar autorització judicial per a disposar per una causa justa.

El causant pot nomenar un o més marmessors universals o particulars, així com substituts, perquè executin en la seva successió els encàrrecs que els ordena.

El causant pot facultar els nomenats per a designar substituts així com per a delegar les seves funcions, sempre que ho facin en escriptura pública. En cas de vacants, els qui resten assumeixen les funcions i les facultats dels altres.

Pot ser marmessor tota persona amb capacitat per a obligar-se.

Poden ser-ho l’hereu, el legatari i els altres afavorits per la successió.

El càrrec de marmessor és voluntari, però un cop acceptat, l’acceptant no pot excusar-se sense causa justa apreciada judicialment.

Si el designat marmessor, requerit notarialment per una persona interessada en l’herència, no accepta el càrrec davant notari dins del mes següent a la notificació, s’entén que el renuncia.

La renúncia al càrrec o l’excusa justificada no impliquen la pèrdua dels drets hereditaris, llevat que el testador ho hagi ordenat.

El càrrec de marmessor és gratuït, a no ser que el causant ordeni expressament una retribució determinada i quantificada.

Totes les despeses judicials o extrajudicials originades per l’actuació dels marmessors són a càrrec de l’herència.

Els marmessors tenen dret al reemborsament de les despeses causades per l’exercici de la seva funció.

El marmessor universal rep del causant l’encàrrec de lliurar l’herència en la seva universalitat a persones designades per ell, o de destinar-la a les finalitats expressades en el testament.

El nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu en el testament.

La marmessoria universal pot ser de realització dinerària de tota l’herència o d’una part d’aquesta, o de lliurament directe del romanent de béns hereditaris, segons que ho ordeni el causant.

En cas de dubte, s’entén que el marmessor universal és de lliurament directe del romanent.

El marmessor universal està facultat per a possessionar-se de l’herència i administrar-la com l’hereu, disposar dels seus béns amb l’extensió expressada en els articles 231 i 232 i realitzar els actes necessaris per a complir la voluntat del testador.

El marmessor universal també està legitimat processalment per a tots els litigis o les qüestions que se suscitin sobre l’herència, els béns hereditaris i els actes de darrera voluntat del causant.

El marmessor universal ha de fer inventari de l’herència dins l’any següent a l’acceptació del càrrec.

El marmessor particular ha de complir l’encàrrec o executar les disposicions testamentàries ordenades pel causant.

Si el causant no li ha conferit cap encàrrec, el marmessor particular ha de tenir cura de l’enterrament o la incineració, dels funerals i sufragis piadosos del causant, de la destinació dels òrgans o del cos i de demanar el compliment dels modes que hagi ordenat.

El marmessor ha de complir el seu encàrrec dins el termini conferit, que pot ser ampliat per tots els hereus de comú acord.

A manca de termini, si el marmessor no ha complert el seu encàrrec dins un any a comptar des de l’acceptació del càrrec, qualsevol interessat pot obtenir de l’autoritat judicial que sigui requerida perquè el compleixin dins el termini que se li assenyali.

En qualsevol cas, el termini fixat pel causant al marmessor per al compliment de l’encàrrec no pot excedir de quinze anys.

Els marmessors universals i els particulars han de retre comptes als hereus, als afavorits o, si han de destinar els béns o diners a finalitats d’interès públic o general, a l’autoritat judicial.

Quan no queda cap marmessor ni cap substitut en l’exercici del càrrec i no s’ha complert encara totalment la missió o l’encàrrec del marmessor universal, o els encàrrecs atribuïts al particular, qualsevol dels interessats en la successió pot sol·licitar a l’autoritat judicial que, si ho creu procedent, designi un o més marmessors datius amb les mateixes funcions i facultats que els marmessors testamentaris.

Sens perjudici del que disposa l’apartat 1, si acaba la marmessoria abans que l’encàrrec o la missió hagin estat complerts, el compliment incumbeix a l’hereu.

La successió intestada s’obre quan:

Si el causant de la successió ha disposat solament d’una quota de la seva herència, la quota que no ha estat disposada és deferida als seus hereus intestats.

En cas de concurrència d’hereus designats pel causant i d’hereus intestats:

En la successió intestada, la llei crida com a hereus del causant els seus parents per consanguinitat i per adopció i el cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent en els termes i amb els límits i els ordres fixats per aquesta Llei, sens perjudici, si escau, de les llegítimes.

A manca de les persones esmentades a l’apartat anterior, succeeix l’Estat andorrà, d’acord amb el que estableix aquesta Llei.

El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella, si no els correspon de ser hereus, adquireixen els drets que estableix l’apartat 1 de l’article 249.

La proximitat del parentiu es determina pel nombre de generacions. Cada generació forma un grau i cada sèrie de graus una línia. La línia pot ser directa o col·lateral.

La línia és directa si les persones descendeixen l’una de l’altra, i pot ser descendent i ascendent. La descendent uneix el progenitor amb els qui en descendeixen. L’ascendent uneix una persona amb aquelles de les quals descendeix.

La línia és col·lateral si les persones no descendeixen l’una de l’altra, però venen d’un tronc comú.

En la línia directa es computen els graus pel nombre de generacions, descomptant la del progenitor.

En la línia col·lateral es computen els graus sumant les generacions de cada branca que surt del tronc comú.

Si cap dels parents més pròxims cridats per la llei no arriba a ser hereu per qualsevol causa o és exclòs de l’herència per indignitat successòria, l’herència es defereix al grau següent, i així successivament, de grau en grau i d’ordre en ordre, fins a arribar a l’Estat andorrà.

Si solament un o alguns dels cridats no arriben a ser hereus, la quota hereditària que els hauria correspost acreix la dels altres parents del mateix grau, llevat del dret de representació, si és aplicable.

El que disposa aquest article s’entén sens perjudici del dret de transmissió successòria de l’herència deferida i no acceptada i dels altres casos en què la llei estableix un ordre de successió especial.

Per dret de representació, els descendents d’una persona premorta, declarada absent o indigna són cridats a ocupar el seu lloc en la successió intestada.

El dret de representació només s’aplica als descendents del causant, sense limitació de grau, i als nebots, però no s’estén als descendents d’aquests.

El representant que, per repudiació o per una altra causa, no arriba a ser hereu del representat no perd el dret de representació.

En la successió intestada, l’herència es divideix a parts iguals entre els cridats que l’han acceptada, llevat dels casos en què la llei disposa altrament.

Quan és aplicable el dret de representació entre descendents, la divisió s’efectua per branques o estirps, i els representants de cada branca es reparteixen a parts iguals la porció que hauria correspost al seu representat. Si una estirp s’ha dividit en una pluralitat de branques, la subdivisió de l’herència també és fa per estirps dins de cada branca i per caps entre les persones que l’integren.

Quan és aplicable el dret de representació en la línia col·lateral, la divisió s’efectua d’acord amb el que disposa l’apartat 2 de l’article 256.

En la successió intestada, l’herència es defereix primerament als fills del causant, per dret propi, i als seus descendents per dret de representació, sens perjudici, si escau, dels drets del cònjuge vidu o del convivent en unió estable de parella.

En cas de repudiació d’un dels cridats, la seva part acreix la dels altres del mateix grau.

Si repudien tots els descendents cridats d’un mateix grau, l’herència es defereix als descendents del grau següent, per dret propi, però amb divisió de l’herència per estirps i a parts iguals entre els descendents de cada estirp.

Els fills adoptius i els seus descendents tenen respecte als adoptants i els seus ascendents els mateixos drets que els descendents biològics.

L’adopció impedeix recíprocament la successió intestada entre l’adoptat i la seva família d’origen, llevat que un cònjuge o un membre de la unió estable de parella adopti el fill de l’altre cònjuge o del convivent.

En cas de concórrer amb fills del causant o descendents d’aquests, el cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent té dret a l’usdefruit sobre el cinquanta per cent de l’herència, lliure de fiança, si bé pot pactar amb l’hereu o hereus la commutació del seu dret per la atribució en plena propietat que lliurement estipulin.

Aquest usdefruit és incompatible amb la quarta vidual que pugui correspondre al vidu, vídua o convivent sobrevivents, en el qual cas s’haurà d’optar per un o l’altre dret.

Si el causant mor sense fills ni altres descendents, l’herència es defereix al cònjuge vidu o al convivent en unió estable de parella. Els pares del causant conserven en aquest cas el seu dret a la llegítima, però no tindran el mateix dret els altres ascendents.

Si el vidu o el convivent en unió estable de parella concorre amb hereus menors d’edat dels quals sigui representant legal, pot exercir la seva representació per a l’acceptació de l’herència, sense que calgui la intervenció d’un defensor judicial, i adjudicar-se l’usdefruit.

Aquest usdefruit s’extingeix per les causes generals d’extinció del dret d’usdefruit i, a més, també es perd en cas de que l’usufructuari contragui nou matrimoni o de passi a viure maritalment amb una altra persona.

El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent pot pactar amb l’hereu o hereus la commutació del seu dret d’usdefruit per l’atribució d’una part alíquota de l’herència o del ple domini de béns concrets i determinats, amb inclusió o no de l’habitatge conjugal o familiar.

L’opció es pot pactar en el termini d’un any a comptar de la mort del causant i s’extingeix si el vidu o el convivent accepta de manera expressa l’adjudicació de l’usdefruit.

El cònjuge vidu no té dret a succeir abintestat el causant si en el moment de l’obertura de la successió n’estava separat judicialment o de fet, llevat de reconciliació entre els cònjuges i sempre que la separació de fet s’acrediti per qualsevol mitjà admès en dret.

Si en el moment de l’obertura de la successió hi havia pendent un procediment de nul·litat del matrimoni, de divorci o de separació, els hereus poden continuar l’acció i esperar que es dicti sentència per tal de reconèixer o no el dret del supervivent a l’herència.

Tampoc no hi té dret el supervivent d’una unió estable de parella si estava separat de fet del causant en el moment de la mort d’aquest.

Si el causant mor sense fills ni descendents, sense cònjuge o convivent, l’herència es defereix als progenitors, a parts iguals. Si només sobreviu un dels dos, la delació a aquest s’estén a tota l’herència.

Si falten els progenitors, l’herència es defereix als ascendents de grau més proper. Si hi ha dues línies de parents del mateix grau, l’herència es divideix per línies i dins de cada línia per caps.

Els germans, per dret propi, i els fills de germans, per dret de representació, succeeixen el causant amb preferència als altres col·laterals, sense distinció entre germans de doble vincle o de vincle senzill.

Si concorren a l’herència germans i fills de germans i hi ha una sola estirp de nebots, aquests perceben, per caps, el que correspon a l’estirp. Si són dues o més, s’acumulen les parts que corresponen a les estirps cridades i tots els nebots que les integren succeeixen en el conjunt per caps.

Si es frustra la delació a algun dels nebots, la part vacant acreix la de tots els altres nebots per parts iguals. Si aquest nebot és únic en l’estirp o si es frustren totes les delacions a nebots d’una mateixa estirp, la part vacant acreix la dels germans vius del causant, si n’hi ha, i la dels altres nebots, amb aplicació de la regla de divisió de l’apartat segon.

En defecte de germans, els nebots succeeixen el causant per dret propi i per caps.

Si manquen les persones assenyalades en els articles precedents, succeeix l’Estat andorrà, que adquireix amb acceptació a benefici d’inventari, sense que pugui repudiar, i mitjançant declaració judicial d’hereu prèvia.

L’Estat ha de destinar els béns heretats o el seu producte o valor a establiments d’assistència social o a institucions de cultura, preferentment de la població on va ser la darrera residència habitual del causant en territori andorrà. En defecte d’aquests, s’han de destinar als establiments o a les institucions del terme parroquial de la seva població o, si hi manquen, als de caràcter general a càrrec de l’Estat.

Els seus progenitors. Si manquen els progenitors són cridats els ascendents de grau més proper.

Els germans, sense preferència de doble vincle i amb dret de representació.

El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella.

Els altres parents col·laterals fins al sisè grau, excloent els de grau més pròxim als del més remot, sense representació i sempre per parts iguals.

El dret a llegítima neix en el moment de la mort del causant, i es presumeix acceptada mentre no es renunci en forma expressa, pura i simple.

El dret a percebre la llegítima es transmet als hereus del legitimari, llevat del cas regulat a l’article 286.2.

Són nuls els actes unilaterals, les estipulacions en pacte successori i els contractes de transacció o de qualsevol altra índole atorgats abans de la mort del causant que impliquin renúncia al dret de llegítima o que en perjudiquin el contingut.

No obstant això, són vàlids, si s’atorguen en escriptura pública:

Són legitimaris els fills del causant per parts iguals.

Els fills premorts, els desheretats justament, els declarats indignes i els absents són representats per els seus respectius descendents per estirps. Aquest dret de representació no s’estén a altres atribucions patrimonials ordenades pel causant a favor del representat.

En cas d’adopció de fills del cònjuge o del convivent en unió estable de parella, l’adoptat no és legitimari del progenitor d’origen substituït per l’adopció i, si aquest hagués mort tampoc no ho és, per dret de representació, en la successió dels ascendents d’aquest. La mateixa norma s’aplica en l’adopció d’orfes per parents fins al quart grau, respecte de la successió dels ascendents de la branca familiar en la que no ha tingut lloc l’adopció.

La institució d’hereu i el llegat a favor del legitimari impliquen sempre atribució de llegítima, encara que el legitimari repudiï l’herència o renunciï al llegat, ja que s’entén que renuncia també a la llegítima.

El llegat ordenat en concepte de llegítima o imputable a ella que no sigui llegat simple de llegítima ha de ser de diners, encara que no n’hi hagi en l’herència, o de béns integrants de l’herència. En cas contrari, el legitimari pot optar entre acceptar-lo simplement o renunciar-hi i exigir allò que per llegítima li correspongui.

El llegat simple de legítima no atribueix cap dret addicional al legitimari que ha estat alhora instituït hereu o afavorit amb altres llegats.

Són imputables a la llegítima les donacions atorgades pel causant amb pacte exprés d’imputació o fetes en pagament o a compte de la llegítima. El caràcter imputable de la donació s’ha de fer constar expressament en el moment del seu atorgament i no es pot imposar amb posterioritat.

Són també imputables a la llegítima, llevat de disposició contrària del causant:

En l’herència dels avis, són imputables a la llegítima dels néts els béns rebuts pels progenitors representats que haurien estat imputables a la seva llegítima.

El causant pot deixar sense efecte la imputació a la llegítima en testament o codicil i també en pacte successori o per declaració feta en un altre acte entre vius en escriptura pública. La dispensa d’imputació feta en escriptura pública és irrevocable i la feta en pacte successori només és revocable per les causes legals o acordades entre les parts.

El causant no pot imposar sobre la llegítima condicions, terminis o modes, ni tampoc gravar-la amb usdefruits o altres càrregues, ni subjectar-la a fideïcomís. Si ho fa, es tenen per no posades. No obstant això, si la disposició afectada té un valor superior a la llegítima, el legitimari ha d’optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar la llegítima estricta.

Si el legitimari accepta l’herència o el llegat sotmesos a alguna limitació, s’entén que renuncia a impugnar-la.

Si el valor de l’atribució de llegítima per qualsevol títol excedeix de l’import d’aquesta, els legitimaris fan seu l’excés com a mera liberalitat; però, si el valor és inferior, poden exigir el que manqui com a suplement de llegítima.

Si amb posterioritat al pagament de la llegítima apareixen nous béns del causant, el legitimari té dret al suplement que li correspongui.

L’hereu o les persones facultades per fer-ho poden optar pel pagament de la llegítima o, si escau, del suplement, en diners, encara que no n’hi hagi a l’herència, o en béns de l’herència, sempre que per disposició del causant no correspongui als legitimaris de percebre’ls per via d’institució d’hereu, llegat o assignació d’un bé específic, atribució particular o donació. Feta l’opció i començat el pagament d’una manera determinada, el legitimari pot exigir la resta del pagament de la mateixa manera.

Si opten pel pagament en béns i el legitimari no es conforma amb els que se li pretengui adjudicar, aquest pot recórrer a l’autoritat judicial, que ha de decidir d’acord amb l’equitat.

En qualsevol cas, l’autoritat judicial pot ordenar que es practiqui una prova pericial a fi de conèixer la qualitat i el valor dels béns que componen l’herència i del lot que es pretengui adjudicar al legitimari.

El causant pot disposar que la llegítima no meriti interès o establir-ne l’import.

A manca de previsions del causant, la llegítima merita l’interès legal des de la seva mort, llevat que el legitimari convisqui amb l’hereu o l’usufructuari universal de l’herència i a càrrec d’aquest.

El suplement de llegítima merita interès només des que és reclamat judicialment.

Si la llegítima és fa efectiva per mitjà d’un llegat de bé específic, el legitimari afavorit fa seus, en lloc d’interessos, els fruits que el bé produeix a partir de la mort del causant. Això mateix s’aplica a l’assignació de béns específics feta en escriptura pública de pacte successori, si els béns no han estat lliurats als legitimaris abans de la mort del causant.

És preterit el legitimari a qui el causant no ha fet cap atribució en concepte de llegítima o imputable a ella i que no ha estat tampoc desheretat.

Si la preterició és errònia, és a dir, si el legitimari preterit és un descendent del causant que ha nascut o ha esdevingut legitimari després d’atorgar-se el testament o l’existència del qual era ignorada pel causant en el moment de testar, té acció perquè es declarin ineficaços el testament i, si escau, els codicils atorgats pel causant. Se n’exceptuen els casos següents:

El legitimari per dret de representació només pot exercir l’acció de preterició errònia si el representat, en cas d’haver sobreviscut al causant, ho hauria pogut fer.

Si la preterició és intencional, el legitimari preterit pot exigir allò que per llegítima li correspon.

El simple reconeixement genèric del dret de llegítima a qui correspongui o l’atribució d’un llegat simple de llegítima a favor de tots els fills no exclou el dret dels legitimaris a exercir l’acció de preterició errònia si escau d’acord amb els apartats 1 a 3.

L’acció per impugnar el testament o els codicils per causa de preterició errònia caduca al cap de quatre anys de la mort del testador.

El desheretament és la privació al legitimari del seu dret a la llegítima per part del causant, d’acord amb alguna de les causes tipificades per la llei.

Són causes de desheretament que permeten privar de la llegítima als legitimaris:

La reconciliació per actes indubtables i el perdó concedit en escriptura pública deixen sense efecte el desheretament, tant si són anteriors com posteriors a aquest.

La reconciliació i el perdó són irrevocables.

Si el legitimari desheretat impugna el desheretament, la prova de la causa correspon a l’hereu.

Si el desheretat al·lega reconciliació o perdó, la prova li correspon a ell.

L’acció d’impugnació del desheretament caduca als quatre anys de la mort del testador.

El desheretament és injust:

El legitimari desheretat injustament pot exigir la llegítima.

Si, descomptats els deutes, no resten béns suficients per pagar les llegítimes, poden ser reduïts i àdhuc suprimits per inoficiosos els llegats a favor d’estranys o dels mateixos legitimaris en la part que excedeixi la seva llegítima. A aquests efectes, les assignacions de llegítima no fetes efectives en vida del causant s’equiparen als llegats.

Amb posterioritat, també poden ser reduïdes o suprimides, si és necessari, les donacions computables per al càlcul de la llegítima atorgades pel causant i les atribucions particulars fetes en pacte successori a favor d’estranys o de legitimaris, en la part no imputable a la llegítima.

Els afectats per la inoficiositat poden evitar les seves conseqüències pagant als legitimaris en diners l’import que hagin de percebre.

La reducció es fa en proporció al valor de les disposicions afectades, respectant si escau l’ordre imposat pel causant.

El causant no pot alterar l’ordre de prelació en la reducció de donacions ni disposar que les donacions siguin reduïdes abans que els llegats.

L’acció per inoficiositat correspon solament als legitimaris i als seus hereus, i als hereus del causant.

L’acció d’inoficiositat caduca als quatre anys de la mort del causant.

Els creditors del causant no es poden beneficiar de la reducció o la supressió de donacions per inoficiositat.

La renúncia, el desheretament just i la declaració d’indignitat extingeixen la llegítima individual.

La llegítima dels progenitors s’extingeix per mort del legitimari sense haver-la reclamada.

La llegítima individual extingida s’integra en l’herència.

El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella que, amb els seus béns propis, els que li puguin correspondre per raó de liquidació del règim econòmic matrimonial i els que en la successió testada el causant li atribueixi per causa de mort o en contemplació d’aquesta, no tingui recursos econòmics suficients per a satisfer les seves necessitats, té dret a obtenir en la successió del cònjuge o convivent premort la participació que calgui per atendre-les fins a un màxim d’una quarta part de l’actiu hereditari líquid, calculat d’acord amb l’article 267.

Per a determinar les necessitats del cònjuge o del convivent creditor cal tenir en compte el nivell de vida de què gaudia durant la convivència i el patrimoni relicte, com també la seva edat, estat de salut, salaris o rendes que estigui percebent, perspectives econòmiques previsibles i qualsevol altra circumstància rellevant.

El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella no té dret a reclamar la quarta vidual si en el moment de l’obertura de la successió es troba en alguna de les situacions regulades a l’article 252.

Perdrà el dret a la quarta vidual si el consort o convivent contreu nou matrimoni o conviu maritalment amb una altra persona, però no haurà de restituir els fruits que hagués percebut mentre gaudí de la quarta.

La quarta vidual confereix una acció personal contra els hereus del causant.

L’hereu o les persones facultades per a efectuar el pagament poden optar per fer-lo en diners o en béns de l’herència.

La quarta vidual merita interès des que és reclamada judicialment.

El cònjuge vidu o el convivent i els hereus del causant poden exercir, si és necessari per pagar la quarta, una acció per a la reducció o supressió de llegats, donacions i altres atribucions per causa de mort.

No poden ser reduïts ni suprimits els llegats, donacions o altres atribucions fetes en concepte de llegítima o que siguin imputables a ella, en la part corresponent a la quantia de la llegítima.

El dret a reclamar la quarta vidual s’extingeix:

La pretensió per a reclamar la quarta vidual prescriu al cap de quatre anys de la mort del causant.

Tribunal competent

Llei aplicable

La llei aplicable a la totalitat de la successió és la llei personal del causant, determinada per la nacionalitat, en el moment de la mort.

En cas que, excepcionalment, resulti clarament de totes les circumstàncies del cas que, en el moment de la mort, el causant tenia un vincle manifestament més estret amb un Estat diferent d’aquell la llei del qual sigui aplicable segons l’apartat anterior, la llei aplicable a la successió serà la d’aquest altre Estat.

Testament en país estranger

Els andorrans poden fer testament a l’estranger, d’acord amb la llei del país on siguin, fins i tot hològraf, encara que la legislació del país estranger no l’admeti, però no mancomunat, encara que la legislació dels país estranger l’admeti.

El testament obert o tancat es pot atorgar, d’acord amb aquesta Llei, davant del funcionari diplomàtic o consular andorrà, que tingui reconegudes funcions notarials.

Fonts del dret

Supletorietat normativa

Dret subsidiari

Jurisprudència

Es regeixen per aquesta Llei les successions obertes i els testaments, codicils, memòries testamentàries i pactes successoris atorgats després de la seva entrada en vigor.

En tot allò no previst en les disposicions transitòries d’aquesta Llei, les successions obertes abans de la seva entrada en vigor es regeixen per la llei aplicable en el moment de l’obertura de la successió.

Els testaments, els codicils i les memòries testamentàries atorgats d’acord amb la legislació anterior són vàlids si compleixen les formes que s’hi exigien. Amb tot, si han de regir una successió oberta després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, també són vàlids si s’ajusten a les seves exigències formals i materials.

És d’aplicació aquesta Llei a les successions obertes després de la seva entrada en vigor però regides per actes atorgats abans, llevat de les regles merament interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada, que els hi seran aplicables, sense perjudici del que disposen els articles 120, 204 i 210.

Els testaments davant rector atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei caduquen si no es protocol·litzen en el termini de deu anys a partir de la seva vigència, sempre que el causant hagués mort abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei. Si el causant ha mort després de l’entrada en vigor, el termini de quatre anys es comptarà des de la seva mort.

S’autoritza el Govern per a dictar les disposicions reglamentàries per promoure i facilitar la protocol·lització dels testaments atorgats davant rector dipositats als arxius parroquials.

Els fideïcomisos es regeixen pel dret vigent al moment de la mort del fideïcomitent.

Les normes d’aquesta Llei relatives als efectes del fideïcomís mentre està pendent s’apliquen als fideïcomisos ordenats en successions obertes abans de la seva entrada en vigor. Se n’exceptuen els fideïcomisos de residu i les substitucions preventives de residu, que es regeixen per les normes vigents al moment de l’obertura de la successió.

Els heretaments atorgats d’acord amb els requisits de capacitat i forma que exigia el dret vigent al moment del seu atorgament seran vàlids encara que l’heretant mori després de l’entrada en vigor d’aquesta Llei.

També seran vàlids els pactes convinguts en heretaments atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, fins i tot pel que fa a les persones que els convenen, si la llei anterior no els admetia però la llei vigent al moment de la mort del causant els admet.