El vintè aniversari de la promulgació de la Constitució va permetre, aprofitant el significat d’aquest fet rellevant en el procés de juridificació de l’Estat andorrà, fer palesa la necessitat de seguir el camí de la regulació del dret privat andorrà. Aquesta necessitat ve determinada per una raó de fons. De fet, un Estat no és altra cosa que un sistema jurídic, és a dir, un pla vinculant de convivència en la justícia que, en una societat democràtica, és expressió de la voluntat social dominant democràticament expressada. Ara bé, la vigència efectiva d’aquest sistema jurídic, d’aquest pla de convivència en la justícia, no és tan sols una exigència imperativa de la realització d’un ideal de justícia, sinó que és també el pressupost imprescindible de la seguretat jurídica.

En aquesta línia, s’ha de destacar que, vint anys després de l’entrada en vigor de la Constitució, es pot parlar d’èxit. La consolidació del Principat d’Andorra com un actor més dintre de l’escenari de la comunitat internacional és un fet que, precisament per la seva absoluta normalitat, passa ja desapercebut. El Principat d’Andorra és un país organitzat jurídicament en forma d’Estat sobirà, independent, democràtic i de dret. I és per tant, com tal Estat, un poble subjecte a una llei que fa a tots els seus ciutadans lliures i iguals. Però la culminació de la juridificació de l’Estat andorrà no es va aconseguir ni de lluny amb la promulgació de la Constitució, tot i ser aquesta la llei de lleis, base i columna axial de tot l’ordenament jurídic. És precís continuar la tasca amb un procés exhaustiu d’ordenació normativa del Dret privat, de les lleis que regulen directament la vida i les relacions de les persones, les seves propietats i els seus negocis, la seva família i les seves herències. La mateixa Carta Magna, en el capítol V del títol II, reconeix en el seu article 27.1, juntament amb el dret a la propietat privada, el dret a l’herència, els quals, juntament amb altres drets i principis constitucionals, segons l’article 39.3 de la Constitució, conformen la legislació i l’acció dels poders públics.

Aquesta Llei de la successió per causa de mort, com a part del procés de regulació del Dret privat, contribueix a consolidar la identitat andorrana, a confirmar l’estatus d’Andorra com a Estat sobirà dintre d’Europa i a augmentar la seguretat jurídica.

En aquest marc, la present Llei respon als següents principis i criteris.

Ordenació sistemàtica de la llei

L’ordenació sistemàtica d’aquesta Llei segueix un criteri seqüencial, en el sentit d’obertura de la successió, vocació, delació i acceptació (amb les excepcions corresponents i relatives als llegats, la llegítima i el fideïcomís) i, d’altra banda, es regulen els fonaments de la vocació, és a dir, la successió contractual, la testada i la intestada, per acabar, finalment, regulant la llegítima i la quarta vidual com a atribucions legals.

Tot i que no es té en compte la sistemàtica de la codificació catalana, aquesta legislació (tant el codi de successions de 1991 com el llibre quart del codi civil de 2008) s’ha tingut en compte per ser, precisament, la més recent i la més evolucionada tècnicament en el nostre àmbit jurídic-cultural i, especialment, per formar part d’una tradició jurídica comuna, manifestada pel fet que el Dret català anterior al Decret de Nova Planta de 1716 ha format part de la regulació civil andorrana (no només com a lleis pàtries, sinó també com a complement del dret supletori), tal com ho estableix expressament l’exposició de motius de la Llei de reforma del Dret de successions, de 31 de juliol de 1989 i tal com ho ha reconegut la jurisprudència en la important STSJA núm. 2255, de 18 de novembre de 2004 (precedida per les STSJA núm. 2233 de 23 de setembre de 2004 i núm. 2132 de 8 de gener de 2004).

La regulació continguda en aquesta Llei de la successió per causa de mort haurà de ser imprescindiblement concordada amb la regulació que es faci en el futur del Codi de família.

L’equiparació en drets del cònjuge unit en matrimoni o en unió civil amb el convivent en unió estable de parella, formalment constituïda. D’aquesta manera, el règim jurídic del supervivent d’una unió estable de parella és simètric al mateix règim del cònjuge supervivent, superant per tant les previsions de la Llei 4/2005, del 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella. Les característiques socioeconòmiques de la societat andorrana actual i amb projecció a aquest segle XXI ha aconsellat superar aquesta regulació de la LUEP/2005.

D’aquesta manera cal fer atenció en l’aspecte següent:

La regulació dels pactes successoris i heretaments ha requerit una actualització i modernització que ha tingut en compte la seva potencialitat per a ser un instrument adequat de transmissió de les empreses familiars, tan característiques del nostre teixit econòmic.

En relació amb la successió testada, s’ha previst:

S’admet la compatibilitat de la testada i la intestada, tot fent notar, especialment, el caràcter subsidiari de la successió intestada i la prevalença de la testada. Es tracta d’una solució més ajustada a la perspectiva actual d’un major caràcter patrimonial de la successió i que es fonamenta en un major respecte a la voluntat del causant quan no ha volgut, intencionadament, disposar de la “totalitat” de la seva herència o bé perquè la disposició d’una part del patrimoni ha esdevingut ineficaç.

La col·lació segons la tradició jurídica andorrana

En aquest sentit, s’ha optat per fer prevaler la voluntat del causant, de manera que la llei no ha de suplir-la i establir una igualació dels fills, tret que el causant ho hagi volgut. Per tant, el criteri és que les donacions no són col·lacionables (ni molt menys imputables), llevat de les ob causam i de les que el donant declari expressament en el moment de la donació o en el testament.

La supressió dels testimonis en el testament notarial

S’enforteix la funció notarial amb la supressió de la presència de dos testimonis, llevat que hi hagi circumstàncies especials en el testador o que el mateix testador o el notari ho considerin convenient.

La supressió del testament davant rector

S’ha suprimit el testament davant rector, actualment vigent d’acord amb Decretals, III,26,10, en el sentit que el testament atorgat davant del rector i dos testimonis és testament vàlid. Aquesta decisió es basa en dues raons: els dubtes de la seva constitucionalitat, d’acord amb l’art. 11 CA, quan estableix la llibertat religiosa i de culte i, d’altra banda, en major mesura, els dubtes sobre el reconeixement de competència notarial als rectors, després que la Llei del notariat, de 28 de novembre de 1996, en el seu art. 1 i 21.1d), atorga exclusivament aquesta competència als notaris.

La generalització del testament hològraf

No hi ha raó per mantenir el criteri restrictiu del Dret andorrà tradicional (admissió tan sols del testament parentum inter liberos), perpetuant així una peculiaritat normativa que és contrària a la tendència moderna de llibertat de forma, que està privada d’un fonament concloent i que marca una diferència injustificada amb els països de l’entorn.

La supressió dels hereus i legataris de confiança

Es proposa de suprimir aquesta modalitat d’institució d’hereu, pel fet que la confidencialitat (i, per tant, el secret i la no revelació de la voluntat del causant) pot comportar, precisament, la vulneració de la voluntat del causant per manca de cap control i, d’altra banda, la manifestació de la confiança ja converteix l’hereu o el legatari de confiança en marmessor. D’aquesta manera es considera que la figura del marmessor proporciona més seguretat jurídica.

La supressió de la quarta trebel·liànica

En la regulació dels fideïcomisos, es proposa la supressió de la quarta trebel·liànica atesa la no necessitat d’incentivar l’acceptació per part de l’hereu, per tal que li correspongui una quota lliure. Aquesta quarta establerta pel Senatconsult Pegasià (Institucions 2,23,5), però denominada trebel·liànica, s’orientava a fomentar l’acceptació de l’herència per part de l’hereu fiduciari i evitar la successió intestada, finalitat que, actualment, no és necessària tenint en compte la compatibilitat de la testada i la intestada que es proposa en la regulació d’aquesta Llei.

La supressió de la quarta falcídia

En la regulació dels llegats es proposa, també, la supressió de la quarta falcídia. La raó és, igualment, la no necessitat d’incentivar l’acceptació per part de l’hereu, ja que es poden ordenar llegats a la intestada, a més de la compatibilitat entre la testada i la intestada. També, per coherència amb la supressió de la quarta trebel·liànica. D’altra banda, en el cas de la falcídia, una segona raó important és que es té en compte que, normalment, l’hereu gravat amb els llegats té també la qualitat de legitimari, de manera que resulta excessiu que l’hereu pugui tenir la quarta falcídia i, a més, la quarta legitimària.

La gratuïtat del càrrec de marmessor

S’estableix la gratuïtat del càrrec de marmessor, com a principi, a no ser que el testador estableixi una retribució determinada; tenint en compte, però, que totes les despeses ocasionades per l’exercici del càrrec són a càrrec de l’herència i que els marmessors tenen dret al reemborsament de les despeses ocasionades per la seva funció.

La no admissió del testament mancomunat

El testament mancomunat és una forma testamentària molt utilitzada als països que l’admeten a causa de la seva gran utilitat en els testaments “correspectius”, donat que no és possible la seva revocació per un sol dels testadors sense coneixement de l’altre. No obstant aquest fet rellevant, s’ha optat per no recollir aquesta modalitat de testament per la seva falta de tradició a Andorra, així com per la possibilitat de suplir-la mitjançant l’atorgament de capítols matrimonials.

La supressió de les donacions mortis causa

Es tracta d’una institució pròpia d’unes circumstàncies socials ja fa temps superades, fet que ha portat aquesta figura a la seva pràctica assimilació per altres institucions, especialment el testament.

El manteniment de la llegítima

Malgrat que pot haver-hi determinats arguments sòlids en contra, derivats del principi de la veritable llibertat de testar, s’opta per mantenir la llegítima, per ser una institució molt arrelada al nostre ordenament jurídic.

La successió intestada

Es manté fonamentalment el sistema romà, tradicional al Principat d’Andorra, de la successió ordinum et graduum. La Llei millora i privilegia la posició del vidu i del convivent sobrevivent de manera que seran cridats, en absència de descendents, abans que els pares i altres ascendents i restants col·laterals. Així mateix, es preveu un ordre de crides especial per determinats béns troncals.

La supressió de la reserva binupcial i la Lex Hac Edictali

Tenint en compte la realitat social d’avui, no es poden considerar adequades les limitacions legals a la llibertat de disposició de béns, ni que sigui amb la finalitat de protecció dels interessos dels fills i descendents comuns d’un anterior matrimoni. En aquest sentit, a més, la reserva binupcial, única vigent a Andorra (fonamentada a la Lex Feminae –Codi 5,9,3- a la constitució Haec edictali –Codi 5,9,6- i Novel·la 22), està prevista només per al cas de nou matrimoni, de manera que s’exclou una unió convivencial o de tenir descendència amb una altra persona. Per tant, més que una adaptació a la societat andorrana actual, allò més adequat és la seva supressió.

10.

La incorporació de normes de dret internacional privat

En una disposició addicional es formulen algunes normes de dret internacional. Aquest precepte conté dues regles: la unitat i universalitat de la successió i, d’altra banda, la llei personal, determinada per la nacionalitat com a punt de connexió, de manera que implicarà l’aplicabilitat de la llei successòria andorrana, inherent a l’estatut personal, amb independència del lloc on es trobin els béns o on hagi tingut lloc la mort del causant.

Es desestima el criteri de la residència habitual com a punt de connexió únic, com també la possibilitat d’elecció de la llei aplicable. De tota manera, es reconeix l’aplicació de fet de la llei derivada de la residència habitual segons les circumstàncies del cas.

11.

La incorporació de normes sobre fonts del dret

També en una disposició addicional, es proposen unes regles sobre les fonts del dret. La qüestió de les fonts del dret és un tema d’alta significació i dificultat per a l’ordenament jurídic andorrà, especialment pel valor de la jurisprudència. En aquest sentit, seria recomanable que en un futur es faci una llei ordinària sobre fonts i aplicació del dret, a manera d’un títol preliminar dels codis civils del nostre entorn jurídic-cultural.

TÍTOL I. Disposicions generals

Capítol I. L’obertura de la successió i les qualitats per a succeir

Secció primera. L’obertura de la successió

Article 1 / Obertura de la successió

La successió s’obre amb la mort del causant o amb la declaració judicial de mort, al lloc on ha tingut l’últim domicili i, si aquest no és conegut, al lloc on es troba la major part del cabal relicte.

Són nuls els contractes o pactes sobre herència futura, llevat dels admesos per aquesta Llei.

Article 2 / La declaració judicial de mort

Quan una persona hagi desaparegut del seu domicili o del darrer lloc conegut de residència sense que se n’hagin tingut més noticies, podrà instar-se’n la declaració judicial de mort si concorre alguna de les circumstàncies següents:

Que hagin transcorregut quinze anys des de la data de la desaparició o d’aquella en què se’n tingueren les darreres notícies.

Que hagin transcorregut cinc anys des de la data de la desaparició o de les darreres notícies, quan en el moment de la declaració el desaparegut hagués complert ja l’edat de 85 anys.

Que hagin transcorregut cinc anys des de la data de la desaparició, si aquesta hagués tingut lloc en circumstàncies de perill greu per a la vida.

Els hereus que succeeixin en virtut d’una declaració judicial de mort estan obligats a formalitzar notarialment inventari i no podran disposar a títol gratuït dels béns i drets de l’herència fins que no hagi transcorregut un termini de cinc anys des de la data de la declaració. Fins que no hagi transcorregut aquest termini no lliuraran tampoc els llegats ordenats testamentàriament.

Si, declarada judicialment la mort d’una persona, aparegués aquesta, recobrarà els seus béns en l’estat en què es trobin, i tindrà dret a obtenir el preu dels que s’haguessin venut, però no podrà reclamar els fruits i rendes que hagin produït durant el temps en què ha estat en vigor la declaració.

Article 3 / La vocació successòria

La vocació successòria té lloc per contracte successori, per testament o per llei.

La successió intestada només pot tenir lloc quan no hi ha hereu contractual o testamentari o en cas que la institució d’hereu testamentari no sigui de la totalitat de l’herència.

Article 4 / Moment de la delació

La successió es defereix en el moment de l’obertura de la successió, llevat els heretaments i els fideïcomisos que tenen una regulació específica.

Si la institució està sotmesa a condició suspensiva, l’herència es defereix en el moment del compliment de la condició.

Secció segona. La capacitat successòria

Article 5 / Persones físiques

Tenen capacitat per succeir les persones nascudes o concebudes al temps de l’obertura de la successió i que sobrevisquin al causant.

Les persones declarades absents poden succeir, però, per a acceptar l’herència en nom de l’absent, cal provar que aquest era viu en el temps en què era necessària la seva existència per a adquirir-la. Oberta una successió a la qual estigui cridat un absent, la part d’aquest acreix als seus cohereus, si no hi ha una persona amb dret propi o per dret de representació per a reclamar-la. Els uns i els altres, si escau, han de fer inventari dels béns, els quals han de reservar fins a la declaració de la defunció.

Les persones que moren en un mateix esdeveniment sense que es pugui establir quina va sobreviure a l’altra, i si alguna d’elles és cridada a la successió de l’altra, es considera que han mort al mateix temps. La successió de cadascuna d’elles es defereix a les persones que haurien estat cridades a succeir en el seu defecte.

Article 6 / Persones jurídiques

Tenen capacitat per succeir les persones jurídiques constituïdes legalment al temps de l’obertura de la successió.

Les persones jurídiques que el causant ordena crear en la seva disposició per causa de mort tenen capacitat per a succeir si arriben a constituir-se legalment dintre del termini assenyalat pel testador o, en el seu defecte, del termini d’un any a comptar des de l’obertura de la successió.

Article 7 / Indignitat successòria

Són indignes de succeir:

El condemnat per haver matat o intentat matar dolosament el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia o algun descendent o ascendent d’aquell.

El condemnat per delictes de lesions greus, contra la llibertat, de tortures, contra la integritat moral o contra la llibertat i indemnitat sexual si l’agreujat fos el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia o algun descendent o ascendent d’aquell.

El condemnat per haver calumniat el causant, acusant-lo d’un delicte condemnat amb pena de presó no inferior als tres anys.

El condemnat per fals testimoni contra el causant, imputant-li un delicte condemnat amb pena de presó no inferior als tres anys.

El condemnat per un delicte contra els drets i deures familiars en la successió de la persona agreujada o d’un representant legal d’aquesta.

Els pares suspesos o privats de la pàtria potestat, per causa a ells imputable, respecte del fill causant de la successió.

El qui ha induït dolosament el causant a atorgar, revocar o modificar un testament, un pacte successori o qualsevol altra disposició de darrera voluntat o li ha impedit de fer-ho, i també el qui, sabent-t’ho, se n’ha aprofitat.

El qui ha destruït, amagat o alterat el testament o una altra disposició de darrera voluntat del causant i aquells que ho han promogut.

Article 8 / Reconciliació i perdó

Les causes d’indignitat són ineficaces:

Si el causant disposa a favor de l’indigne coneixent la causa d’indignitat.

Si el causant es reconcilia amb l’indigne per actes indubtables o el perdona en escriptura pública.

Si caduca la facultat de revocació atribuïda al causant en els pactes successoris.

La reconciliació i el perdó són irrevocables.

Article 9 / Inhabilitat successòria

Són inhàbils per a succeir:

El notari que autoritza l’acte de darrera voluntat, el seu cònjuge, la persona amb qui conviu i els parents del notari dins el quart grau de consanguinitat i segon d’afinitat.

Els testimonis, els facultatius i els intèrprets que intervinguin en l’atorgament de l’acte de darrera voluntat.

El sacerdot o religiós que ha assistit el testador durant la seva darrera malaltia i també l’església, l’orde, la comunitat, la institució o la confessió religiosa a la qual pertany, només en el cas que el testament sigui atorgat durant aquesta darrera malaltia.

El tutor, abans de l’aprovació dels comptes definitius de la tutela, llevat que sigui ascendent, descendent, cònjuge o germà del causant.

Les persones físiques o jurídiques, així com els seus cuidadors, que hagin prestat al causant serveis assistencials, residencials o anàlegs, en virtut d’una relació contractual, només poden ser afavorits en la successió d’aquest ordenada en testament notarial obert.

La inhabilitat successòria no impedeix ser nomenat àrbitre, marmessor o comptador partidor.

Article 10 / Ineficàcia

Les disposicions a favor d’una persona indigna de succeir són ineficaces. També ho són les fetes a favor de persona inhàbil.

La causa d’ineficàcia pot ser invocada per qui resultaria afavorit per la successió en cas que fos declarada la indignitat o la inhabilitat, i per qualsevol persona a la qual ha estat encomanada, en tot o en part, l’execució de la voluntat del causant.

La causa d’ineficàcia no reconeguda per la persona afectada ha de ser declarada judicialment.

L’acció és transmissible als hereus.

Article 11 / Caducitat de l’acció

L’acció declarativa de la indignitat o de la inhabilitat successòria caduca als quatre anys des que es pot conèixer la causa d’ineficàcia i, en tot cas, als quatre anys des que l’indigne o inhàbil ha pres possessió dels béns heretats o legats.

Si la causa d’indignitat ha estat declarada en sentència, el còmput no s’inicia fins que és ferma.

Article 12 / Efectes de la indignitat i la inhabilitat

Els efectes de la indignitat o inhabilitat es retrotreuen al moment de la delació.

La indignitat no afecta els fills o descendents de l’indigne que siguin cridats a la successió, però provoca la ineficàcia del dret de transmissió.

Reconeguda o declarada la indignitat o inhabilitat, cal liquidar, si s’escau, la situació possessòria, considerant la persona indigna o inhàbil posseïdora de mala fe.

Capítol II. La successió hereditària

Article 13 / Adquisició de l’herència

L’hereu adquireix l’herència amb la seva acceptació.

Els efectes de l’acceptació es retrotrauen al moment de l’obertura de la successió.

Article 14 / Universalitat de la successió

L’hereu adquireix tots els béns i els drets del causant llevat els personalíssims, se subroga en totes les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort, resta vinculat pels actes propis del causant i ha de complir les càrregues hereditàries.

Article 15 / Possessió

L’hereu que accepta té la possessió de l’herència si l’ha presa, i continua la possessió del causant sense interrupció.

Article 16 / Inexistència de reserves i reversions legals

Els béns adquirits per títol successori o per donació no estan subjectes a cap reserva hereditària ni reversió legal, exceptuada la reserva a favor de l’absent.

Article 17 / Herència jacent

Abans de l’acceptació de l’herència, els hereus cridats només poden realitzar actes de conservació, defensa i administració ordinària. Si hi ha més d’un hereu, tots estan legitimats individualment pels actes de conservació i defensa dels béns, però pels altres actes d’administració ordinària cal l’acord de la majoria. Aquests actes no impliquen l’acceptació.

L’autoritat judicial, a instància de qualsevol hereu i en defecte de marmessor o d’administrador nomenats pel causant, pot nomenar un curador perquè representi i administri l’herència.

Quan són diversos els cridats a l’herència, l’acceptació d’un d’ells extingeix la situació d’herència jacent. Mentre la totalitat dels cridats no accepta o no es produeix la frustració de les crides, l’administració ordinària de l’herència correspon a l’hereu o hereus que han acceptat, amb aplicació, si n’hi ha més d’un, de les normes de la comunitat hereditària.

Capítol III. L’acceptació i la repudiació de l’herència

Secció primera. Disposicions generals

Article 18 / Exercici de la delació

El cridat a l’herència pot acceptar-la o repudiar-la, tan aviat s’ha produït la delació a favor seu. Cada un dels cridats pot acceptar-la o repudiar-la amb independència dels altres.

L’acceptació i la repudiació de l’herència són irrevocables.

El dret del cridat a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini de caducitat.

Article 19 / Requisits

L’acceptació i la repudiació de l’herència són actes purs i simples, i no es poden fer parcialment. Les condicions, els terminis i les restriccions es tenen per no posades.

El cridat en quotes diferents que n’accepta una s’entén que accepta també les restants, tot i que li siguin deferides per substitució vulgar o per compliment de condicions suspensives.

Article 20 / Formes d’acceptació

L’acceptació de l’herència pot ser expressa o tàcita.

L’acceptació expressa resulta de la manifestació de la voluntat d’acceptar-la feta en document públic o privat.

L’acceptació tàcita es produeix quan el cridat:

Realitza qualsevol acte que no pot realitzar si no és a títol d’hereu.

Disposa del dret a l’herència, llevat que es tracti d’una donació o cessió gratuïta a favor de tots els altres hereus en la mateixa proporció en què ho són.

Renuncia a títol onerós al dret a succeir, o el renuncia per qualsevol títol a favor d’algun o alguns dels cohereus.

Sostreu o oculta béns de l’herència.

Article 21 / Repudiació

La repudiació de l’herència s’ha de fer de manera expressa en document públic o davant de la Batllia.

Article 22 / Repudiació en perjudici dels creditors

Els creditors de l’hereu cridat poden demanar a l’autoritat judicial que declari inoposable la repudiació d’herència feta en perjudici seu, per poder cobrar així els seus crèdits sobre el patrimoni hereditari.

El dret dels creditors caduca a l’any de la repudiació.

Article 23 / Capacitat per acceptar i repudiar

L’acceptació i la repudiació d’herència requereixen plena capacitat d’obrar.

Els pares o tutors necessiten autorització judicial per a repudiar les herències deferides als seus fills menors d’edat o a les persones sotmeses a tutela.

Els menors emancipats i les persones posades en curatela que vulguin repudiar una herència han de ser assistits per les persones que complementen la seva capacitat.

Les persones jurídiques poden acceptar o repudiar d’acord amb el seu règim jurídic específic.

Article 24 / Impugnació de l’acceptació o la repudiació

L’acceptació i la repudiació poden ser impugnades per falta de capacitat o per vici del consentiment. L’error només provoca la nul·litat si és determinant.

L’acció per manca de capacitat caduca als quatre anys comptats des de l’arribada a la majoria d’edat o de la recuperació de la capacitat; i, en cas de vici del consentiment, a comptar des que s’ha produït el fet o ha cessat la causa determinants del vici.

Article 25 / Pluralitat de crides

Qui repudia l’herència testamentària pot acceptar la intestada, però resta gravat pels llegats, els fideïcomisos, les condicions i les càrregues testamentàries.

La repudiació d’una herència en la creença que era intestada no perjudica el repudiant si després apareix un testament o un pacte successori.

Article 26 / Interpel·lació judicial

El dret a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini.

Tots els interessats en la successió, àdhuc els creditors de l’herència o del cridat, poden demanar a l’autoritat judicial, transcorregut un mes des de la delació, que assenyali un termini no superior a dos mesos perquè el cridat accepti o repudiï l’herència.

Transcorregut el termini assenyalat sense que el cridat accepti o repudiï, s’entén que la repudia, llevat que sigui un menor o un incapaç, cas en què s’entén acceptada a benefici d’inventari.

Article 27 / Dret de transmissió

Mort el cridat sense acceptar ni repudiar l’herència, passa als seus hereus el dret que ell tenia.

Els hereus del cridat mort sense acceptar ni repudiar una herència tan sols poden acceptar-la o repudiar-la si accepten abans l’herència del seu causant.

Secció Segona. L’acceptació pura i simple

Article 28 / Acceptació pura i simple

L’acceptació d’herència és pura i simple quan l’hereu no practica en temps i forma els requisits exigits per gaudir del benefici d’inventari.

Article 29 / Responsabilitat de l’hereu

Si l’acceptació de l’herència és pura i simple, l’hereu respon dels deutes del causant i de les càrregues hereditàries amb els béns relictes i amb els propis, indistintament.

Article 30 / Càrregues hereditàries

Són càrregues hereditàries:

Les despeses de darrera malaltia i de serveis funeraris.

Les despeses causades per la formalització de l’herència, entrega de béns i marmessoria.

Les despeses causades per la defensa judicial dels béns de l’herència.

Secció tercera. L’acceptació de l’herència a benefici d’inventari

Article 31 / Acceptació a benefici d’inventari i benefici legal d’inventari

L’hereu pot acceptar l’herència a benefici d’inventari, si el practica en el termini de sis mesos a comptar del moment en què coneix o pot raonablement conèixer la delació.

Els hereus menors d’edat, estiguin o no emancipats, les persones posades en tutela o curatela, les persones jurídiques de dret públic, les fundacions i les associacions declarades d’utilitat pública o d’interès social gaudeixen dels efectes del benefici d’inventari sense necessitat de practicar-lo.

Article 32 / Inventari

L’inventari de l’herència s’ha de formalitzar en escriptura pública o per escrit adreçat a l’autoritat judicial.

L’inventari ha de contenir la relació de tots els béns i drets relictes, sense necessitat de valorar-los, salvat que així ho estableixi una norma legal, i de tots els deutes i les càrregues hereditàries, amb indicació del seu import.

Per a la formació de l’inventari no cal citar cap persona, però hi poden intervenir els creditors del causant i altres interessats en l’herència.

Si l’hereu manifesta la seva voluntat d’acceptar a benefici d’inventari abans de practicar-lo, els legataris i els fideïcomissaris no poden accionar contra l’herència fins que s’hagi formalitzat l’inventari o hagi transcorregut el termini legal per a fer-ho.

Article 33 / Efectes de l’acceptació a benefici d’inventari

L’acceptació de l’herència a benefici d’inventari produeix aquests efectes:

L’hereu pot adquirir l’herència i prendre’n possessió.

L’hereu respon de les obligacions del causant i de les càrregues hereditàries exclusivament amb els béns de l’herència.

Subsisteixen els drets i crèdits de l’hereu contra l’herència i les obligacions d’aquell a favor d’aquesta.

No es produeix la confusió de patrimonis mentre no es paguin els deutes del causant i les càrregues hereditàries.

Article 34 / Administració de l’herència beneficiària

L’administració de l’herència beneficiària correspon a l’hereu.

L’hereu ha de pagar els deutes de l’herència abans de lliurar o de complir els llegats, amb els diners que trobi a l’herència o que obtingui per la venda dels béns hereditaris. Si després apareixen crèdits hereditaris no inventariats, sense que hi hagi romanent per a pagar-los, els creditors insatisfets poden repetir contra els que ja han cobrat.

Els creditors de l’hereu no poden perseguir els béns de l’herència fins que quedin pagats els creditors del causant.

La conducta fraudulenta de l’hereu provoca la pèrdua del benefici d’inventari.

L’hereu que ha acceptat a benefici d’inventari té el deure, si s’escau, de sol·licitar, a l’empara de la legislació vigent en matèria de cessament de pagaments i fallida, la declaració d’insolvència de l’herència.

Secció quarta. El benefici de separació de patrimonis

Article 35 / Benefici de separació de patrimonis

Els creditors del causant i els legataris, així com els creditors de l’hereu, poden sol·licitar motivadament, en procediment de jurisdicció voluntària, la separació del patrimoni hereditari respecte al privatiu de l’hereu. Fet l’inventari, l’autoritat judicial concedeix aquest benefici si escau, prenent les mesures i cauteles pertinents.

Els creditors de l’herència i els legataris que obtinguin el benefici de separació tenen dret preferent de cobrament sobre els béns hereditaris respecte als creditors de l’hereu, si bé, a l’igual que si el benefici es concedeix a petició d’un d’aquests, els creditors de l’herència no poden perseguir els béns privatius de l’hereu fins la plena satisfacció dels que ho siguin de l’hereu.

Secció cinquena. Els béns adquirits per menors d’edat o incapacitats

Article 36 / Administració dels béns adquirits per menors d’edat o incapacitats

El causant pot designar, en acte de darrera voluntat, la persona o persones que han d’administrar els béns de què hagi disposat per títol successori a favor de menors i incapacitats.

A falta de persona designada, l’administració correspon als pares o tutors, a menys que aquells hagin estat declarats indignes o desheretats.

La disposició de béns de menors i incapacitats adquirits per títol successori es regeix pel que el causant disposi, sempre que resti salvada la llegítima. A falta de regulació específica, s’aplicaran les regles generals.

Capítol IV. El dret d’acréixer

Article 37 / Dret d’acréixer entre cohereus

Si algun de dos o més hereus instituïts en una mateixa herència no arriba a heretar, la seva quota o part acreix als cohereus, salvats el dret de transmissió, la substitució vulgar i el dret de representació.

Si, instituïts conjuntament dos o més hereus en una mateixa quota o porció d’herència, un d’ells no arriba a ser-ho, l’acreixement té lloc entre els altres hereus del mateix grup, i tan sols en defecte d’aquests acreix als altres cohereus.

Article 38 / Efectes del dret d’acréixer

El cohereu que accepta l’herència incrementa la seva quota amb aquella que acreix a favor seu.

Els cohereus acreixen en proporció a les seves respectives quotes o parts hereditàries, i queden subjectes al règim imposat pel causant a la quota vacant, llevat de les càrregues personalíssimes.

Article 39 / Dret d’acréixer en els llegats

Els legataris cridats conjuntament a un mateix llegat acreixen entre ells, amb preferència entre els que han estat cridats en una mateixa clàusula i amb subjecció al règim imposat pel causant al legatari que no ha arribat a ser-ho, llevat de les càrregues personalíssimes.

Article 40 / Dret d’acréixer en els fideïcomisos

Llevat de voluntat contrària del causant, en els fideïcomisos ordenats a favor de diversos fideïcomissaris conjuntament, la quota o la part de l’herència o del llegat fideïcomesos que hauria correspost a qui per qualsevol causa no arriba a ser-ho, acreix a favor dels altres que efectivament ho arribin a ser, sens perjudici del dret de transmissió en els fideïcomisos a termini i de la substitució vulgar en fideïcomís, expressa o tàcita.

Capítol V. La comunitat hereditària

Article 41 / Objecte

Si els hereus són més d’un, adquireixen l’herència en proporció a les seves respectives quotes i es divideixen mancomunadament les obligacions i les càrregues hereditàries, sense solidaritat entre ells.

Article 42 / Durada de la comunitat

El causant pot ordenar i els hereus convenir unànimement la indivisió de tota l’herència o de béns procedents d’aquesta, durant un termini màxim de deu anys a comptar de l’obertura de la successió.

Si la disposició o el pacte d’indivisió tenen per objecte una empresa familiar, propietat majoritària del causant, el termini d’indivisió pot arribar als vint anys.

Si la disposició o el pacte d’indivisió tenen per objecte l’immoble que sigui residència habitual del cònjuge, convivent en unió estable de parella o fill discapacitat del causant, el termini d’indivisió pot arribar fins la mort del beneficiat.

Article 43 / Facultats d’ús i gaudi

Tot cohereu pot usar els béns comuns i aprofitar-se dels fruits d’acord amb la seva naturalesa i sense perjudicar el dret dels altres cohereus.

Article 44 / Administració

Cada cohereu pot realitzar els actes necessaris per la conservació i defensa dels béns hereditaris.

Si no hi ha cap persona especialment legitimada per a administrar l’herència, l’administració correspon als hereus. No obstant, a petició de qualsevol cohereu, l’autoritat judicial pot prendre les mesures cautelars adients i, fins i tot, nomenar un administrador judicial.

Els actes d’administració ordinària s’acorden per la majoria dels cohereus segons quotes, i els actes d’administració extraordinària per la majoria de tres quartes parts de les quotes.

Els cohereus responen mancomunadament de les obligacions derivades de l’administració de l’herència indivisa segons les respectives quotes hereditàries.

Article 45 / Disposició de béns i drets hereditaris

Els actes de disposició de béns de l’herència exigeixen l’acord unànime dels cohereus.

Les contraprestacions per aquests actes se subroguen en la comunitat hereditària.

Article 46 / Disposició de la quota hereditària

Cada cohereu pot disposar lliurement de la seva quota hereditària.

Cada cohereu té dret de tanteig i de retracte en cas de compravenda o dació en pagament a favor de persona que no sigui cohereva. Si exerciten aquests drets més d’un cohereu, adquiriran en proporció a les seves quotes.

El termini per a l’exercici d’aquests drets és d’un mes des de la notificació de la decisió d’alienar i les seves circumstàncies pel que fa al tanteig, o des que tinguin coneixement de la transmissió pel que fa al retracte.

Capítol VI. La partició i la col·lació

Secció primera. La partició

Article 47 / Dret a la partició i efectes

Cap cohereu està obligat a romandre en la indivisió, llevat que estigui ordenada pel causant o pactada pels cohereus.

Article 48 / Suspensió de la partició

La partició de l’herència queda suspesa:

Si està cridat a l’herència un concebut, fins el part o la finalització de l’embaràs.

Si hi ha interposada una demanda sobre filiació, fins que sigui dictada sentència ferma.

Si s’ha iniciat un expedient d’adopció, fins que acabi amb resolució ferma.

Si està cridada a l’herència una persona jurídica que el causant ordena constituir en el testament, fins que quedi constituïda vàlidament o expiri el termini per la seva constitució.

Article 49 / Oposició dels creditors

Els creditors de l’herència poden oposar-se a la seva partició fins que cobrin o se’ls fianci l’import del deute.

Article 50 / Partició pel causant

El causant pot fer la partició total o parcial de la seva herència en el mateix acte de darrera voluntat o en document separat. Si la partició feta en acte de darrera voluntat discrepa de la disposició, preval aquella sobre aquesta; si discrepa la feta en document separat, preval la disposició.

El causant pot imposar normes vinculants a la partició feta pel hereus, per marmessor o comptador-partidor.

Article 51 / Partició per marmessor o comptador partidor

El causant pot encomanar la partició a un marmessor, universal o particular, o a un comptador partidor, que tan sols tindrà facultats a aquests efectes i serà considerat com un marmessor particular.

Els hereus poden prescindir per unanimitat del comptador-partidor, llevat l’expressa voluntat contrària del causant.

Article 52 / Partició pels cohereus

Els hereus poden fer la partició per acord unànime de tots ells, tant si compren la totalitat com tant sols una part de l’herència.

Article 53 / Partició arbitral o judicial

El causant i els hereus, per unanimitat d’aquests, poden sotmetre a arbitratge la realització de la partició o les controvèrsies que provoqui, tot i que afectin a la llegítima. Si els hereus no arriben a un acord, qualsevol d’ells pot instar la partició judicial.

Article 54 / Adjudicació

Tot i l’aplicació prioritària del principi d’igualtat en la partició, les coses indivisibles o que desmereixen en dividir-se, així com les col·leccions valuoses de qualsevol classe, poden ser adjudicades a un o més cohereus qui, si escau, compensaran als altres.

Article 55 / Liquidació

Els cohereus s’han de reintegrar, en proporció al seu haver, els fruits i les rendes dels béns de l’herència; s’han de reemborsar les despeses necessàries i útils fetes en els béns; i s’han d’indemnitzar pels danys imputables a un o més d’ells.

Les despeses particionals en interès comú són a càrrec de l’herència.

Article 56 / Sanejament

Els cohereus queden obligats al sanejament per vicis ocults i evicció dels béns adjudicats, llevat que la partició hagi estat feta pel causant.

En cas de sanejament per vicis ocults, l’adjudicatari té dret a una compensació per la diferència entre el valor teòric d’adjudicació i el valor efectiu que tenia la cosa adjudicada.

L’acció de sanejament per evicció prescriu als quatre anys de la privació del bé a l’adjudicatari per sentència ferma. L’acció de sanejament per vicis ocults es pot exercir dins dels sis mesos següents a l’adjudicació del bé, i prescriu als quatre anys a comptar de l’aparició del vici.

Article 57 / Adjudicació de crèdits i rendes

En cas d’adjudicació d’un crèdit, els altres hereus només responen de la insolvència del deutor al temps de la partició.

En cas d’adjudicació d’una renda periòdica, la garantia de la solvència del deutor dura quatre anys des de la partició, també llevat de pacte en contrari.

Article 58 / Rescissió per lesió de la partició

La partició, llevat de la feta pel testador, és rescindible per lesió en més de la meitat del valor dels béns adjudicats, en relació al de la quota hereditària, atès el valor dels béns al temps de l’adjudicació.

L’acció de rescissió caduca als quatre anys, a comptar des de la data de la partició.

Article 59 / Rectificació de la partició

Els cohereus poden evitar la rescissió si rectifiquen la partició i compensen al perjudicat, abonant a més els interessos des de la partició.

Article 60 / Addició de la partició

Els béns omesos o adjudicats a un hereu aparent s’han d’addicionar.

Article 61 / Responsabilitat dels cohereus

La partició no modifica la responsabilitat mancomunada dels cohereus, però el cohereu que abans de la partició ha pagat més del que li corresponia, pot repetir contra els altres.

L’acció de repetició prescriu al cap de quatre anys a comptar de la partició.

Secció segona. La col·lació

Article 62 / Béns col·lacionables

La col·lació només beneficia els cohereus que són descendents del causant i no els legataris ni els creditors de l’herència. Després d’oberta la successió, els cohereus poden renunciar a la col·lació.

La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.

Aquest text es publica sota les condicions de reutilització pròpies de BOPA, no sota una llicència de Legalize ni de domini públic. BOPA
Domini públic — els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor (art. 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns, 1999)
Font: Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) — Govern del Principat d'Andorra i Consell General (https://www.bopa.ad/). Els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor segons l'article 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns (1999). Aquest repositori és un mirall no oficial; el BOPA continua sent l'única font autèntica de la legislació andorrana.